El diagnòstic del TDAH segons l'Associació Catalana de TDAH

Diagnòstic:

El Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH) provoca hiperactivitat, impulsivitat i dèficit d’atenció, però no tots els símptomes es manifesten en tots els afectats ni amb la mateixa intensitat. Tot i que molts d’aquests comportaments són normals en la majoria d’infants, en els nens sense TDAH aquests símptomes tendeixen a disminuir segons creixen i passen de l’educació infantil a la primària. A l’hora de distingir entre un nen amb TDAH i un nen sense TDAH, és important tenir en compte la quantitat i intensitat dels símptomes i la seva permanència en el temps i en diferents situacions. En els casos de TDAH, les conductes hiperactives i impulsives, així com els símptomes d’inatenció són: més intensos del que s’espera, es manifesten en més d’un lloc alhora (col·legi, casa, etc.), i solen prolongar-se per més de sis mesos.
A més, cal deixar clar que no tots els símptomes són iguals en tots els pacients, aquests poden existir en diferents graus de gravetat.

El diagnòstic és clínic, per tant, no hi ha una prova diagnòstica definitiva. Els especialistes poden obtenir la informació relativa al pacient mitjançant: preguntes obertes, preguntes específiques, entrevistes semiestructurades, qüestionaris o escales.

Entre les escales més emprades per al diagnòstic del TDAH es troben:

·         Les escales específiques: ADHD RS (Du Paul), Conners, EDAH, Magallanes, SNAP IV.

·         Escales de psicopatologia general: Achenchach, BASC, SDQ.

·         Entrevistes semiestructurades: DICA IV, K-SADS.

 

El diagnòstic del TDAH en nens i adolescents s’ha de fer mitjançant:

·         Entrevistes clíniques als pares i al pacient.

·         Informació obtinguda de l’escola.

·         Revisió d’antecedents familiars i personals

·         Exploració física i psicopatològica del pacient.

 

Per al diagnòstic del TDAH en nens i adolescents no estan indicades les proves complementàries de laboratori, de neuroimatge o neurofisiològiques, llevat que la valoració clínica ho justifiqui.